dimecres, 19 d’agost del 2015

La música i la ciència (2)

Ja he tornat al bloc, i duc la segona part de l'article de ciència! Hui ens acompanya Jean-Baptiste Joseph Fourier, déu dels telecos junt amb Maxwell. Promet que a la pròxima entrada em deixaré de rotllos i posaré una cançó. ;)


AVÍS PER A NAVEGANTS: Cal saber un poc de física. Si teniu cap dubte, deixeu un comentari i jo us l'intente resoldre.

A l'altre article parlàvem de números i d'ones sonores. En concret, parlàvem d'ones simples, que són molt útils... en la teoria, perquè en la vida real no existix cap ona simple. Lamente decebre-vos. :P

Tota ona té una freqüència determinada, que, per a entendre'ns, és un número que mesura com és d'aguda o de greu. Les ones simples (les que dic que no existixen) tenen una sola freqüència.

La gran majoria d'ones sonores del nostre dia a dia són ones complexes, és a dir, estan formades per una suma d'ones simples que contribuïxen de manera individual i en major o menor mesura a l'ona resultant, que és la que escoltem. Tenen, per tant, diverses freqüències i cadascuna pot tindre una intensitat diferent.

Eloy, no entenc res del que has dit! Això vol dir que un so pot ser alhora agut i greu? Però si els sons que jo escolte o són aguts o són greus, només tenen una altura!

Clar, perquè l'altura que escoltem correspon a la freqüència fonamental, que és la que contribuïx en major mesura al so resultant. Us mostraré una gràfica perquè ho entengueu millor.

Transformada ràpida de Fourier (FFT) d'un Do central tocat al piano.

Aquesta gràfica (la FFT, que es pot obtenir amb tècniques matemàtiques cortesia de Fourier) mostra, en l'eix horitzontal, les freqüències, i en el vertical, les intensitats corresponents, és a dir, quant contribuïx cada freqüència al so final. Representa un Do central tocat al piano, que té una freqüència fonamental de 261,626 Hz (el pal més alt). Aquesta és la que escoltem. No obstant, podem apreciar més pals a la dreta: són els anomenats harmònics, ones més agudes (amb freqüències més altes) que sonen alhora que la nota fonamental. I per què no les podem escoltar? Bé, en realitat sí que hi ha gent capaç d'escoltar els harmònics, però cal una oïda entrenada. La raó és que la intensitat d'aquestes ones "secundàries" és molt més xicoteta que la de la fonamental.

A més a més, les ones sonores generades per cordes o columnes d'aire són ones estacionàries, tal i com vam comentar a l'anterior entrada. Resulta que les ones estacionàries només poden tindre freqüències que siguen múltiples enters de la fonamental. En altres paraules, donada una freqüència fonamental, els harmònics només poden tindre com a freqüència el doble de la fonamental, el triple, quatre vegades més, etc. En el nostre exemple, la fonamental és 261,6 Hz, de manera que els harmònics seran 523,2 Hz (el doble), 784,8 Hz (el triple), 1046,4 Hz (el quàdruple)... Podem veure això de manera molt clara si observem la gràfica: els pals estan distribuits de manera regular al llarg de la gràfica.

És possible que us esteu preguntant per què tinc tant d'interés en una cosa que sembla tan complicada i tan poc útil. Bé, en realitat sí que és útil; tant, que tots vosaltres heu utilitzat tot este rotllo alguna vegada, independentment del vostre coneixement de física i encara que haja sigut sense adonar-vos-en. Que com pot ser això? Doncs perquè els harmònics estan íntimament relacionats amb el timbre, que és allò que ens permet distingir quin instrument sona o si la veu que sentim és de Joan o de Pau. També poden explicar per què un acord sona bé o sona malament.

Comencem pel tema dels acords. Un acord és un conjunt de dues o més notes musicals que sonen alhora, i poden ser consonants o dissonants (en llenguatge planer, poden sonar bé o malament). Per a saber per què sona un acord com sona, cal preguntar-se com de lluny està el primer harmònic que coincidix en les dues notes.

Així, un Do i un Mi són consonants perquè el segon harmònic del Do és un Sol i el quart harmònic del Mi també és un Sol, és a dir, el primer harmònic que coincidix està prop de les notes fonamentals. En canvi, un Do i un Do són dissonants. Si mirem els harmònics coincidents, el Sol és el segon harmònic del Do però és el que fa 10 del Do. Està massa lluny de la nota fonamental com per a ser consonant.

Espectrograma de dues notes tocades per un violí. Les línies de punts marquen els harmònics coincidents.

Tornant a l'altra qüestió, la relació entre el timbre i distingir instruments té a veure amb la intensitat dels harmònics. Els harmònics, tret de casos excepcionals, tenen una intensitat menor que la freqüència fonamental, però les intensitats dels harmònics poden guardar qualsevol relació entre ells. És a dir, el tercer harmònic, per exemple, pot sonar més fort que el segon. Són aquestes relacions entre les intensitats les que determinen el timbre o color d'un so i ens permeten identificar la seua naturalesa, o fins i tot matisos diferents si es tracta d'un mateix instrument.

Comparació de les sèries harmòniques d'alguns instruments. Els d'altura indeterminada no emeten cap nota concreta sinó totes alhora.

I aquesta és la part més bella de la relació entre la música i la física. La nostra posició en tocar un instrument, cadascun dels músculs que es tensionen o es relaxen, la pressió de l'aire i la posició de la boca en els instruments de vent, la velocitat de l'arc sobre les cordes, la forma de l'instrument, els materials de què està fet, la seua edat, la temperatura i la humitat en la sala... Tot això i més, d'una manera completament misteriosa per a mi, es traduïx en uns números, les intensitats de cada harmònic, que produïxen un so únic diferent en cada cas. Les nostres oïdes arrepleguen eixos números i els traduïxen no només en una trompa o un violoncel, sinó també en una mar de sensacions. Els harmònics són capaços de transmetre emoció, valentia, tristesa, malenconia, orgull, dessassossec, majestuositat... i moltes sensacions més, gràcies a la física.

Si voleu saber més sobre la relació de matemàtiques i ciència, vos deixe aquests enllaços:
i el llibre The science of musical sound, de John R. Pierce.

dijous, 19 de març del 2015

La música i la ciència (1)

Hui toca una entrada diferent. Hui no recomane cap cançó ni obra musical. Hui intente explicar un dels fenòmens més fascinants del coneixement, que relaciona la música amb una de les meues grans passions: la ciència. Comence així una sèrie de diverses entrades (ja veurem quantes) on done a conéixer les perles de la música i la ciència.

Però què dimonis tenen en comú la música i la ciència? Si la música és un art! És bastant probable que esteu pensant coses semblants a això, i és que normalment no se'ns ensenya a veure la relació entre les diferents àrees del coneixement. Doncs creieu-me si us dic que tenen molt més a veure del que pot semblar al primer colp d'ull. La raó? La música és un fenomen físic i, com a tal, es regix per les lleis de la física.




AVÍS PER A NAVEGANTS: Cal saber un poc de física. Si teniu cap dubte, deixeu un comentari i jo us l'intente resoldre.




Pitàgores i les cordes



Comencem pel principi. La música —i en general qualsevol so o soroll— és una ona mecànica que es transmet per un mitjà material (normalment l'aire). En eixe cas la magnitud que vibra és la pressió de l'aire. Però què ocorre si fem música polsant una corda tensa? Llavors el que vibra és la posició dels punts que formen la corda, i això és molt fàcil de manipular si volem fer experiments. Concretament, el que ocorre quan polsem una corda tensa és la formació d'una ona estacionària.


Ona estàcionària.


Pitàgores amb seguretat desconeixia el comportament de les ones, però degué tenir algun tipus d'intuïció que el va fer descobrir un fenomen curiós: diferents longituds de corda produïxen sons de diferent altura. I no només això: també va descobrir que les altures de les diferents notes musicals guardaven una relació purament matemàtica. Les males llengües diuen que eixa és la primera llei física coneguda mai.


Pitàgores tenia la seua secta matemàtica i filosòfica.


És probable que Pitàgores utilitzara un monocord.

Posem exemples perquè tot este rotllo quede un poc més clar. Imaginem que amb una corda el senyor Pitàgores feia sonar un Do. Aleshores si xafara la corda de manera que féra sonar només la meitat de la corda, també sonaria un Do, però el de la següent octava més aguda. Igualment, fent sonar dos terços de la corda original obtindríem un Sol, i polsant-ne tres quartes parts, un Fa. De fet, això és el que fan els guitarristes ;). En resum: un interval entre notes es pot expressar en forma de fracció.

I si és tan senzill i tan matemàtic, com és que costa tant afinar en una banda o en una orquestra? Bé, en realitat no és tan fàcil. El problema arriba quan el que per a tu és un La, per a un altre es queda un poc baixet i no acaba d'arribar a un La. Una subtilesa que per al meu gust porta a molts maldecaps. Així van nàixer els sistemes d'afinació. El que he mencionat és el pitagòric, però n'hi ha d'altres: temperament igual, desigual, just, mesotònic... i milanta sistemes més. I clar, per a cada sistema, les fraccions que representen les notes són diferents. Alguns sistemes utilitzen fins i tot nombres irracionals.

Per exemple, aquestes són les fraccions que representen cada nota si considerem el sistema pitàgoric basat en Do:


DO
1/1
DO♯ / RE
243/256
RE
8/9
RE♯ / MI
27/32
MI
64/81
FA
3/4
FA♯ / SOL
512/729
SOL
2/3
SOL♯ / LA
81/128
LA
16/27
LA♯ / SI
9/16
SI
128/243
DO’
1/2

Fixant-nos-hi bé, observem que els nombres van baixat d'1 fins a 0,5. És a dir, que quan més xicotet, més agut, i al contrari. Aquesta conclusió val per a tots els instruments, no només cordes.


Si us dic la veritat, desconec quin sistema observem a la banda. De fet, utilitzem el xino* i l'oïda, afinant un poc a ull (o a orella, millor dit). Això és molt poc eficient, quasi com mesurar a pams.


Però bé, retornant al tema: el que a mi em sembla meravellós és com els sons venen regits per simples números aplicats per exemple sobre la longitud d'una corda. Cosa que em porta a una qüestió filosòfica que sempre m'he fet: com és que la natura sap de matemàtiques?

Per a saber més: http://www.sinfoniavirtual.com/revista/003/pitagoras_musica_matematicas.php

L'article de hui no ha tingut massa substància, però al pròxim article ens acompanyarà el senyor Fourier, déu dels telecos, i l'harmonia.

* Xino és argot per a afinador.

diumenge, 15 de juny del 2014

99 Luftballons

Quant de temps fa que no em passe per ací... Quasi un any! Em deveu trobar a faltar... La veritat és que em sap fatal no haver escrit res, però els exàmens, el batxillerat i altres coses m'han xuclat el temps.

Hui us duc una cançó després de deu mesos de sequera musical. A més, hui hi ha sorpresa perquè és una cançó de música moderna. (Recordeu, per cert, que una cançó és una obra on participa la veu i que la veu també és música, és a dir, no val a dir «Mira quina cançó toca la banda», ni tampoc es pot dir mai «la lletra i la música», com si la lletra no fóra música).

La cançó que us mostre hui és una cançó alemanya dels anys 80. Probablement us esteu preguntant què m'interessa a mi d'una cançó alemanya dels anys 80. Doncs bé, musicalment no no té res que em cride l'atenció; per a mi el més important de 99 Luftballons ('99 globus') no és ni més ni menys que amaga un reflex de la situació política europea del moment.

Nena fou un grup que arribà a l'èxit mundial amb aquesta cançó, i pertany a un moviment anomenat Neue Deutsche Welle ('Nova onada alemanya') que té arrels en la música punk i new age. A més, aquest moviment musical va anar acompanyat de moviments culturals semblants als de la movida ací a Espanya. De fet, la movida i la Neue Deutsche Welle tingueren lloc més o menys alhora.

Aquesta cançó fou publicada l'any 1983. Recordem que Europa estava dividida en dos blocs, el capitalista i el comunista. El teló d'acer també dividia Alemanya en dos parts. Tot i que a la Guerra Freda li quedava ja poc de temps, la tensió a nivell internacional era gran, i hi havia la por que qualsevol acte sense importància poguera desencadenar una nova guerra mundial, quasi segur la més destructiva que la humanitat hauria conegut fins al moment.

Precisament l'argument de la cançó va en eixa línia. Algú a la part A d'Alemanya solta 99 globus, que suren cap amunt. No obstant, el sistema de detecció de míssils de la part B d'Alemanya s'activa pensant que eixos globus són alguna amenaça, i es posa en marxa tota la maquinària militar. Aleshores, els de la part A, que no s'han assabentat de tot l'embolic, es pensen que la part B els ha declarat la guerra i llancen les seues armes nuclears. Al final, el món queda destruït.

En definitiva, 99 Luftballons és una cançó de protesta antibel·licista. La realitat és que a Alemanya la majoria de la gent tenia por d'açò i estava en contra d'aquestos sistemes militars, tant els soviètics a una banda com els de l'OTAN a l'altra. Per això la cançó va tindre tant d'èxit en el seu moment (va ser número 1 en les llistes de popularitat més importants).



Pel que fa a la cançó en si, no hi ha res destacable. La instrumentació és la típica d'una cançó pop-rock: veu, bateria, guitarra, baix i sintetitzador. El sintetitzador cobra bastant importància, i és el que li dóna a la cançó eixe aire dels 80. A més, trobe interessant la estreta relació de la lletra amb la part instrumental: la lletra conta una història amb plantejament, nus i desenllaç, i coincidixen amb la introducció (0:07 - 0:37), les estrofes (0:37 - 3:19) i la coda (3:19 - 3:58) de la cançó. La melodia és molt repetitiva i apegalosa —de fet a mi no se me'n va del cap—, jo diria que quasi massa. Trobe original el detall de posar al final eixe efecte que imita una sirena nuclear. El videoclip és prou normal, es pot apreciar prou bé l'estètica dels 80. Fou gravat en una instal·lació militar holandesa.

La mateixa Nena ha fet noves versions d'aquesta cançó, donat l'èxit que va tindre. La primera d'elles fou immediatament després i era una simple traducció a l'anglés —molt cutre, per cert, l'adaptació de les síl·labes al text— amb un argument una miqueta canviat. Es deia 99 red balloons. Posteriorment, Nena, ja en solitari, va fer una versió en 2002 per al seu àlbum Nena feat. Nena que tampoc m'agrada perquè la cançó està tan canviada que perd el sentit. L'última és de l'any 2009, i tracta de recuperar la cançó original que tan bé quedava. Tanmateix, canvia la instrumentació de manera que no és eixe so dels 80, sinó un de més modern. És a dir, agafa la cançó original i l'actualitza. El videoclip de 2009 està millor fet i explica millor l'argument, però dóna a entendre que la reacció desproporcionada fou d'una dictadura (la comunista, d'Alemanya de l'est), referència que no trobem per cap lloc en la cançó original.

(Disculpeu la mala qualitat dels vídeos. Blogger no em deixa pujar-los si pesen més de 100 MB. Disculpeu també la traducció.)


99 Luftballons. Una cançó que, lluny de les típiques cançons pop-rock buides de contingut, ens recorda la història de l'últim segle. És la música com a denúncia en el moment en què eixí la cançó i com a testimoni de la història ara mateix.

I pel que fa a aquest blog, tinc la intenció d'escriure més sovint i sobretot més regularment. Vaig a agafar el ritme amb què vaig començar el blog: vaig a tornar a anar a l'istesso tempo. Tinc pendent, i desvetlle ara la sorpresa, escriure tal vegada un parell d'articles conjunts amb dos inestimables amics meus que de segur estaran encantats, i que per cert també són bloguers. Us recomane que feu una ullada als seus blocs ací i ací.

dissabte, 3 d’agost del 2013

The legend of Maracaibo

Segle XVI. Un vaixell ix de Sevilla amb més de cent homes que van a les Índies (0:15). Fills, mares i mullers s'acomiaden d'ells (0:37) i el vaixell salpa cap al Nou Món (1:00). És la major aventura de les seues vides i estan emocionats.

Ja estan en alta mar (1:34), però prompte les coses comencen a no anar com esperaven. La fam comença a apoderar-se de la tripulació (2:14). Al cap d'unes setmanes, més de mig vaixell ha mort i els que sobreviuen acaben menjant cuiro banyat i rates (2:31). Però eixe no és l'ultim contratemps. Ja prop de la costa, uns vaixells pirates anglesos s'apropen (3:00) i ataquen la nau amb èxit. En l'abordatge i el saqueig mor gent, i la nau rep un impacte de canó que fa que s'enfonse (3:20). Sobreviuen nou homes, que naden esgotats fins a arribar a la platja (3:35). Aleshores, entren a la selva, que està allí mateix, i busquen recer o algun lloc per a dormir.

(3:46) Els nou homes estan desorientats dins de la selva. El sol ix lentament. Els homes es desperten. Aleshores, un d'ells (la flauta, 4:21) comença a plorar, desanimat, preguntant-se què faran ara que no tenen res de menjar ni cap lloc on viure, dormir o anar, i dient quant troba a faltar sa casa, i la seua dona, i els seus fills. En canvi, un company (el saxo, 4:55) intenta fer-li veure les coses d'una altra manera, no pensant en el passat sinó somiant amb el pròsper futur que poden construir a les Índies. La resta de companys s'unixen a aquest (5:27) i el primer els dóna les gràcies (6:28).

No obstant això, les coses tornen a anar malament per als nostres homes. En la llunyania se senten els tambors de guerra dels marabins (6:50), habitants d'aquelles terres. Es van apropant i arriben davant dels espanyols (7:05), que s'espanten sense saber què fer. Aleshores, els indígenes comencen a moure's al voltant dels espanyols examinant-los de lluny perquè mai havien vist un home europeu. (7:15) La tensió és màxima. Finalment, decidixen atacar-los (7:30). Els marabins (clarinets), amb les seues llances i superioritat numèrica, contra els espanyols (trompetes), amb quatre o cinc navaixetes. La lluita és cada vegada més violenta (7:50). Després d'una bona estona lluitant i de veure que la seua mort era imminent, els espanyols aconseguixen amagar-se dels indígenes entre els frondosos arbres de la selva (9:18 - 9:35). Els indígenes, que malgrat conéixer el territori no els troben, es retiren finalment.

Quan els espanyols veuen que no hi ha perill, ho celebren (9:38) decidint que allí, en eixe lloc que els salvà dels marabins, fundarien la ciutat que més avant seria Maracaibo.






Aquesta obra és de les que conten una història, encara que pot ser distinta per a cada persona. Aquesta és la descripció "oficial", però a mi m'agrada més la meua (modèstia a part).


Cuando se habla del Santo Cristo de Maracaibo, nadie, incluido los expertos distingue la realidad de la leyenda. El naufragio de este galeón guarda toneladas de oro y misterios aún por desvelar. Este hermoso galeón llegaba de América con otros barcos a la ría de Vigo. Su escolta francesa le había recomendado que se protegiera ante la cercanía de una flota enemiga procedente de Inglaterra y las Provincias Unidas (germen de los actuales Países Bajos).
Habían «olido» el oro y la plata coloniales que llenaban las entrañas de los barcos que estaban al acecho. Las dos flotas entraron en combate el 5 de noviembre de 1702, nada más pasar el estrecho de Rande que dio nombre a la batalla.
Capítulos de misterio, aventura y leyendas que, a día de hoy, aún permanecen en nuestras aguas.


Com deia, aquesta és de les obres que conten una història, eixes obres èpiques que commouen i apassionen. La veritat és que seria una molt bona banda sonora.

Musicalment, no se m'ocorren massa coses a comentar. La veritat és que els moments que més m'emocionen són el principi i el final (des de 9:38); són d'alguna manera els més majestuosos. El passatge més aconseguit és, sens dubte, el de l'eixida del sol a la selva (3:46). Tot, el rerefons dels clarinets, la trompeta que és el sol, la percussió que dóna ambient... fan que siga fàcil transportar-se mentalment a la frondosa selva sud-americana.

Aquesta obra està molt ben escrita, i només així pot explicar-se que amb un sol tema —perquè sempre hi ha la mateixa melodia— es puguen crear tantes sensacions diferents. I què fa que es creen sensacions diferents amb la mateixa melodia? És difícil saber-ho. Probablement l'acompanyament o el ritme són els resonsables. Per exemple, quan de sobte apareix un ritme irregular, tot sembla molt més inestable, però és només una teoria meua, no us calfeu el cap.

Com a últim apunt, cal dir que aquesta obra està escrita per a banda —i, de fet, la anem a tocar en la meua, de manera que no intenteu buscar cap instrument de corda perquè no en trobareu cap; el seu paper el duu la fusta.

Espere que us haja agradat descobrir aquesta magnífica obra. Intentaré alternar obres famoses amb altres que no ho siguen tant, i així amplieu el vostre repertori. :P

dimecres, 3 de juliol del 2013

Te Deum - Prélude (M. A. Charpentier)

Hola a tots! Sent no haver penjat res, però és el que té el final de curs: exàmens, proves, titulacions... De manera que mans a l'obra [acudit fàcil]! Hui vos anava a dur el Te Deum de Marc Antoni Charpentier sencer, però com que durava molt i la part coneguda és el principi, pose només el preludi (o marxa en rondó). ;)




És possible que a alguns us sone, i de fet s'utilitza com a himne d'Eurovisió des que aquest va començar. Us deixe la capçalera d'Eurovisió del 1957 i la del 2013 perquè ho comproveu:


               

Charpentier va nàixer a França el 1643 i va morir el 1704. Va escriure el Te Deum en algun moment entre 1688 i 1698, la qual cosa fa que aquesta obra siga barroca. També podem veure que és barroc per la quantitat d'ornaments i girs i pels contrastos, sobretot entre el tema i les cobles.

En aquesta entrada anem a treballar basant-nos en tema i cobles, de manera que vaig a especificar, per si a algú li costa distingir-les, aquestes parts segons el minutatge del vídeo:

AABACA'A
0:05 - 0:190:19 - 0:340:34 - 0:500:50 - 1:051:05 - 1:201:20 - 1:351:35 - 1:55

(Les lletres A són el tema principal i cadascuna de les altres lletres és una cobla diferent. A' és una cobla que imita el tema i s'hi assembla.)

L'obra està composta en Re Major que, segons el mateix Charpentier, és una tonalitat «brillant i guerrera». L'obra està escrita per a un violí, dues violes, contrabaix, flauta, oboé, fagot i orgue, i possibilitat de viola de gamba. A l'àudio que jo us he posat hi ha uns altres instruments, de manera que ha de ser un arranjament, segurament el de Louis Martini i Guy Lambert (algú els coneix?), però a mí m'agrada més que l'original.


El contrast del qual parlava abans és una de les coses que més m'agrada del preludi. El tema (allò que es repetix) és molt majestuós i de caràcter molt marcat i fins i tot marcial, gràcies, en part, als timbals; en canvi, les cobles (tot allò que no és el tema) són més suaus i relaxades, són molt més lleugeres que el tema, que sembla pesat però vigorós. A més, les cobles pareixen bastant delicades i fràgils, com un castell de cartes que amb una simple brisa es pot caure.

Una de les coses que més m'agrada de les obres musicals és intentar escoltar les harmonies, els contracants i, en general, tot allò que no siga la melodia principal (és a dir, els greus, normalment); m'agrada bussejar en la música, de manera que el Te Deum de Charpentier no anava a ser menys. La veritat és que és bastant més difícil escoltar els greus en el tema principal, ja que les trompetes i la percussió ho eclipsen tot, que en les cobles. Els instruments encarregats de les harmonies i les melodies secundàries de les cobles són el fagot —un instrument amb un timbre molt bonic, al meu parer— i crec que el violoncel o el contrabaix, i són els únics elements que donen un poc de cos a la melodia de les cobles, interpretada pels violins, que sense els baixos quedaria un poc "sosa".

M'agradaria destacar l'última cobla de totes (la A') perquè té un caràcter diferent, és com més còmica. Aquest caràcter és imprés (crec) per l'ús exclusiu del vent fusta en aquest fragment, i sobretot, pels instruments de doble canya com l'oboé en la melodia (conjuntament amb algun altre instrument que podria ben bé ser la flauta) i el fagot en els baixos, que li donen a l'última cobla eixe toc graciós.

Si tanque els ulls, m'imagine, al principi, un soldat, fa segles, que torna a casa després d'haver guanyat la guerra heroicament (el tema), i va corrents a veure a la seua estimada i es posen a xarrar i a ballar (les cobles); i cada vegada que sona el tema parla ell, mentre que quan sonen les cobles parla ella. Al final apareix el criat graciós (cobla A') i el soldat el convida a celebrar la victòria de la guerra (última aparició del tema).


Sembla mentida que els Te Deums siguen composicions religioses (Te Deum vol dir ‘A tu, Déu’), però en fi, cadascú imagina una cosa...

I a vosaltres, us agrada? Què us suggerix? Comenteu!

dilluns, 27 de maig del 2013

Benvinguts a "L'istesso tempo"!

Hola a tots! Sóc nou en la blogosfera. Aquesta és la primera entrada del meu primer bloc. Tinc 16 anys i estudie batxillerat, però sobretot m'encanta la música, en especial la clàssica. Això no vol dir, no obstant, que odie la música de consum, que també m'agrada... Tan sols tinc preferència per la clàssica. De fet, a més d'estudiar batxillerat sóc músic. El meu instrument és el bombardí. Hi ha molta gent (i tu, lector/a, potser també) que, quan dic que toque el bombardí, fan cara de pòquer perquè no saben què és. Certament, és un instrument poc conegut, tot i que és prou freqüent en les bandes. Per si no ho sabeu, un bombardí és una tuba xicoteta, o almenys no tan gran... Ací en teniu imatges:


                                       (L'home de la foto, òbviament, no sóc jo.)

Si voleu saber més, ja sabeu: pregunteu-li a santa Viquipèdia. Com a curiositat, sapigueu que el bombardí és el segon instrument més bonic del món després del clarinet, i que el seu nom en anglés, euphonium, prové del grec phónos ('so') i eu ('bonic' o 'vertader').

Anem ara a parlar d'aquest bloc. Per què s'anomena L'istesso tempo? Perquè és un nom que queda molt bé per a un bloc. L'istesso tempo és una indicació de tempo que vol dir que la música ha de continuar amb el mateix temps en canviar el compàs. En resum, que no hi ha cap motiu per triar eixe nom tret del purament estètic.

Què vaig a penjar en aquest bloc? Com que m'agrada tantíssim -i no em cansaré de repetir-ho- la música, penjaré obres que m'agraden explicant què és el que fa que m'agraden (tasca difícil, per cert), i és possible que faça una xicoteta anàlisi de tot allò que em crida l'atenció (dins de les meues possibilitats; curse ara mateix 4t de grau elemental, així que no espereu cap gran anàlisi plena de tecnicismes). Respecte al gènere de les obres, moltes seran clàssiques, encara que de tant en tant es colarà alguna obra moderna que m'agrade. ;)

En general, intentaré explicar les coses amb un llenguatge planer, fent explicacions clares quan no siga possible. Tinc la intenció que el que jo escriga arribe al públic general; tot i que sóc conscient que aquestos temes interessen a poca gent, vull que eixa poca gent els entenga.

També tinc pensat intercalar de tant en tant entrades especials sobre algun instrument o família en concret, explicant un poc les seues característiques, perquè la gent conega els instruments tal i com són, i no com a "la flauta eixa que toques".

I crec que ja no tinc res més a dir, intentaré publicar tan sovint com puga, cosa difícil en època d'exàmens, però es farà el que es podrà.

I ja sabeu, a gaudir de la bona música!